Quan la frontera és tancada

Grups petits de migrants entren i surten per una porta lateral del Pavelló d’Esports de Faliro (Atenes). L’escalinata que dóna accés a les graderies s’ha convertit en un lloc de reunió. Els migrants hi seuen, mengen i fan petar la xerrada. Els nens s’agafen de les baranes i fan tota mena de cabrioles. Quan se’n cansen corren cap a l’aparcament, a jugar a futbol. Dos palets atrotinats fan de porteria.

Des de l’aparcament, els migrants veuen la badia de Faliro i el seu port ple de iots. Pel passeig marítim passen corredors vestits de colors brillants i algunes famílies. La tanca que delimita el recinte del pavelló és plena de peces de roba penjades. La brisa marina, en comptes d’assecar-les, les fa ballar al seu ritme.

Els grecs es refereixen a l’estadi com al “petit Pavelló de la Pau i l’Amistat”. La similitud es redueix a la forma còncava del sostre. Aquí mai hi ha hagut cistelles i tampoc s’hi han celebrat partits d’Eurolliga de l’Olympiakos. El Pavelló d’Esports de Faliro es va construir pels Jocs Olímpics del 2004. Va acollir les competicions de taekwondo i la fase prèvia d’handbol.

Des de llavors poca cosa. Algun concert, alguna fira i moltes peces rovellades, brutícia i males herbes. Construir-lo va costar 38 milions d’euros.

Aquests dies alberga els migrants que no han pogut creuar el pas fronterer d’Idomeni (nord de Grècia). Després dels atemptats de París només els refugiats provinents de l’Afganistan, Iraq i Síria poden entrar legalment a Macedònia.

Al pavelló predominen els marroquins i els algerians.

“Xouei, xouei!”, “a poc a poc” en àrab, crida l’Abdelghani. Uns nens li passen pel davant perseguint una pilota grisa. El que corre més ràpid té la pell bruna i porta una estrella de cinc puntes rasurada a una templa. “Xouei!”, torna a exclamar amb menys esma.

Nens…

L’Abdelghani és de Casablanca i té poc més de 30 anys. “Vaig marxar del Marroc perquè allà no hi ha feina. Estava fart d’estar aturat i no fer res”, diu mentre parla es passa el palmell d’una mà pel cabell. És fosc i té un serrell que s’insinua ondulat. “Vull tenir una vida normal”, afegeix.

Ell és un dels milers de migrants que la policia antidisturbis grega va desallotjar el 9 de desembre del camp de trànsit d’Idomeni.

“Quan vaig arribar a Idomeni la frontera era tancada. Hi havia hagut aldarulls i no deixaven passar a ningú. Tenia la il·lusió de creuar quan tot es calmés, però… però no”, diu resignat.

Durant uns dies va conviure amb més de 5000 persones en un espai pensat per acollir-ne temporalment –unes hores– 1500.

Les protestes van continuar: “la gent cridava, alguns es pintaven eslògans al pit, d’altres aixecaven barricades… jo no sabia què fer, la veritat”. Un grup de migrants va decidir tallar l’accés ferroviari a Macedònia: una via que connecta el port del Pireu amb els Balcans. Durant l’ocupació, un marroquí va morir en tocar un cable d’alta tensió.

La situació era tan volàtil que les ONGs van decidir abandonar el camp d’Idomeni.

• La policia què feia?
• La policia… millor que no digui res…

Alguns policies grecs demanaven diners als migrants per deixar-los creuar la frontera il·legalment.

Un noi baix s’acosta a l’Abdelghani i li dóna una poma. Als ulls se li acumulen nits fredes en vetlla. Intercanvien unes paraules en àrab i se’n va. Porta una jaqueta de pell estreta i uns texans estripats. Camina arrossegant els peus.

• Què va passar el 9 de desembre?
• Els antiavalots ens van fer fora. Inspeccionaven tenda per tenda i demanaven els papers de registre (un document on consta la nacionalitat del migrant i li permet moure’s legalment per Grècia durant 30 dies). A tots els que no érem afganesos, iraquians o sirians ens van obligar a pujar a autobusos per tornar a Atenes.

El trajecte cap a la capital no era gratuït; els migrants van haver de pagar 20 euros per persona.

• I si t’hi resisties?
• Et pegaven fins que pujaves a l’autobús.

L’Abdelghani vol viure a França i treballar de qualsevol cosa. “Parlo francès, sóc manetes i puc fer de tot”, diu amb un somriure. La brisa marina li despentina el serrell i de seguida se’l col·loca bé. “És complicat, ho sé. Però haig d’arribar a França d’alguna manera”, afegeix.

El paper de registre li està a punt de caducar i no vol demanar asil a Grècia. Ho considera un “sense sentit”. A Grècia no hi ha feina, no parla l’idioma i tampoc compleix els requisits legals per rebre asil.

• Ets conscient que et poden deportar?
• Sí.

Voluntaris de l’OIM (Organització Internacional per les Migracions) visiten cada dia el recinte oferint als migrants 400 euros i un bitllet d’avió per la repatriació voluntària.

L’Abdelghani només considera una opció: recórrer de nou als traficants de persones. “Ja hi he parlat… per 2000 euros s’ofereixen a portar-me en cotxe fins a Itàlia”. Abans de pujar al cotxe, no obstant, haurà de creuar il·legalment la frontera de Macedònia i caminar d’amagat per les muntanyes. Si l’enxampen el tancaran a la presó.

El noi baix el crida des de l’escalinata. Ell fa cara de sorprès i mira la pantalla del mòbil. És hora de sopar. A l’aparcament pren forma una cua cada cop més llarga. Els nens ja no juguen a futbol.